El creixement i urbanització.
L’evolució política de tot aquesta època està perfectament estudiada en la tesis doctoral de Eliseu Toscas i Santamans, on detalla els diferents Ajuntaments de Sarria, les famílies influents, les relacions de parentiu, etc.
La nova guerra de 1808 – 1814 trenca definitivament amb la monarquia absoluta. Queden desatesos els conreus, canvien les relacions de poder i es veu que el país es pot organitzar d’una altre manera com demostra el fet de la redacció de la Constitució de Cadiz de 1812, en que els diputats a corts decideixen com serà el país. Al 1814 encara va torner a venir el rei, però ja no podia ser el mateix i no es podia tornar enrera. De 1821 al 1823 hi ha una experiència democràtica que no dona els seus fruits complerts, però si que obra portes i finestres, entren noves idees de caire cultural, socials, laborals, industrials, etc.
La repressió posterior va ser gran , amb molts exiliats, i l’aturada d’iniciatives va ser total. Però tampoc el sistema antic ja no servia, el que unit a males collites, pestes, pèrdues de les colònies americanes, etc. va provocar un descontent general tant dels que enyoraven el règim antic i com dels que volien un règim nou. Els que es resisteixen al canvi s’alcen en armes al 1827, i a Sarrià hi ha un grup nombrós d’unes 30 persones que s’uneixen als facciosos ultrarealistes incorporant-se a les partides de Manresa i Olot. Casi tots però acaben tornant al poble amb un perdó general del rei. En morir el rei a 1833 es va tornar a revifar aquesta lluita, i tornaren a marxar del poble. Fins i tot el seu capellà, en Joaquin Morist. Aquesta situació de guerra carlista va durar fins 1840.
De fet hem de parlar de l’any 1840 com un punt d’inflexió.
La urbanització es impensable fins que acaba la primera guerra carlina l’any 1840. Totes les forces humanes i financeres estan dedicades ala guerra amb l’incertesa de com acabaria tot. D’altre banda els pagesos cansats de tants fracassos en les seves collites que son cremades, que no es poden collir perquè hi ha guerra, que cal donar-ho tot als grups incontrolats que es presenten de tant en tant, etc. Es lògic que vagin buscant de treure rendiment de les terres d’una altre manera.
EL 1835 ja hi havia hagut els primers intents de implantar el vapor a les indústries però van acabar amb la crema de la fabrica Bonaplata que estava situada al carrer Tallers.
No es perquè sí que el 1840 es parla de l’enderroc de les muralles de Barcelona, que en realitat no es començaran a treure fins a 1854-1856.
El 1843 hi ha una epidèmia de febre groga i els rics Barcelonins tornen a fer les maletes i cap a Sarrià com ja varen fer a 1821 fugint de l’altre epidèmia. I això implica una adequació de les vivendes i la construcció de noves.
Voldríem ressaltar que a partir d’aquest 1840 hi ha un redreçament general i no només son els particulars, sinó el propi Ajuntament de Sarrià qui comença projectes Citarem com exemples que l’any 1843 s’encarrega un projecte de carretera a Barcelona amb dos laterals amb arbres. També l’any 1842 es comencen les gestions per a fer un nou cementiri fora de la població, que s’inaugura el 1843. El mateix any 1842 es comença l’expedient per a traslladar l’escorxador fora de la Plaça Major on estava situat.
A partir d’aquest moment destaca una professió entre la gent més activa del poble. Son els constructors i mestres de cases, sobretot ; Francesc i Vicens Mumbrú Colom, Vicens Torner Batllori i Jaume Feliu Castelló. En Josep Bosch Canet ja havia començat a construir al 1836 i els Sagarra al 1848 ja havien venut 21 solars.
Aquests trets històrics, econòmics, socials, son comuns a tots els altres pobles del pla de Barcelona. Però el model de municipi ha estat molt diferent a Sarrià, A Gracia, a Horta, etc
Hem de recordar que molts dels fets que marquen aquesta evolució s’intenten un primer cop, una segona vegada i fins i tot una tercera temptativa fins que son una realitat. Ens referim per exemple a la separació de les Corts de Sarria fet que es produeix un primer intent a 1813, però es torna enrera i a la fi aconsegueix la seva independència al 1839. Un altre exemple seria la construcció de la carretera de Barcelona a Sarrià. Comença el primer expedient al 1818 però definitivament no es fa fins 1856. Encara que es veu que això de anar amb tartanes o cotxes de cavalls no feia gaire pels senyors que anaven i venien de Barcelona i ben aviat l’any 1863 s’inaugura el tren de Sarria.
El creixement a part de raons econòmiques i personals dels diferents propietaris, obeeix a unes raons geogràfiques i físiques del territori que de moment només permet l’expansió cap el sud del poble llavors existent, es a dir del carrer de La Creu fins la plaça Artós, i ens referim concretament a les finques dels Sagarra i dels Canet, i resulta una mica mes atípic cap al nord a les finques dels Borrás. De fet aquests Borrás son el primers que van establir terrenys per edificar ja l’any 1792 al carrer de Santa Eulalia. El creixement en el sentit horitzontal estava molt dificultat pels torrents de can Gardeñas ( via augusta) al costat est i el de les monges ( avinguda foix ) i encara es triga molts anys a fer-hi ponts, i el fet de creuar rieres en aquells temps era una gran dificultat a part de la inseguretat que suposava el viure en un lloc aïllat fora de la població i fora de les fortificacions.
Cap a la banda de la Bonanova no es comença a obrir carrers fins que està fet el pont del que serà el Passeig de la Bonanova al 1863. Els Margenat urbanitzen al 1876 els carrers Angli, Campmany, Margenat, etc.
Els ponts per passar el torrent de Gardenyes, altrament dit del escorxador son de 1891 al carrer Sant Joan ( Dolors Monserda) i de 1897 a la plaça Borras
Cap al costat de Pedralbes es va tardar molt més a fer-hi urbanitzacions excepte a l’extrem occidental mes enllà del monestir de Pedralbes a la finca que havia sigut dels dominics dita de Santa Caterina i a partir de llavors es coneix per la Font del Lleó, i el carrer de La Salut a prop del monestir les 5 o 6 cases dites de Montero o la Julita. El pont per travessar des del nucli de Sarrià cap a Pedralbes es de l’any 1911.
Qui va començar la urbanització ?
Podem veure doncs que els primers a urbanitzar finques, a oferir solars per edificar, a entendre que les terres tenen un valor nou a part del fet de conrear-lo son propietaris forasters encara que amb antigues vinculacions familiars amb el poble. Fins i tot en Josep Bosch Canet, era nascut a Barcelona i s’havia casat a Caldes.
Mes amunt dèiem que els primers varen ser els Borrás, i a partir del 1840 els Segarra i els Canet. Cal entendre que els dos primers eren molt vinculats a la monarquia absoluta de l’antic règim els primers com a militars i els Segarra amb una gran vinculació amb els Carlistes. El que ens permet pensar que en haver-se exiliat al 1820 i novament al 1839 al final de la guerra carlista podria interessar-los vendre les propietats o si més no treure’n un rendiment que no els oferia el seu cultiu. En el cas dels Canet, en Josep Bosc Canet que era l’hereu en aquesta època era ben diferent dels anteriors, un home modern que veia que l’agricultura no tenia el futur brillant que li oferien els negocis.
Qui comprava ?
En els dos primers casos en tractar-se de terrenys separats de la població i que s’oferissin en parcel·les grans és clar que l’oferta anava encaminada a gent de Barcelona on era ben difícil viure. Doncs a aquella època no era còmode ni higiènic viure dins de les muralles que no es va enderrocar fins 1856. Muralles que al vespre tancaven les portes i no es tornaven a obrir fins les 5 o les 6 del matí. Ja amb motiu de la pesta de 1821 la gent de diners va marxar fora de la ciutat aconsellada per les autoritats sanitàries, i novament a 1841 altre vegada van fer les maletes i cap a Sarria, Horta etc. Es un període durant el qual la gent de diners de Barcelona busca residències a les afores o restauren antigues finques familiars. Fins molt mes tard (1875) no es produeix el fet de noves construccions dels que viuen a Barcelona i van els diumenges a la torre.
En el cas de les finques dels Canet es diferent doncs es una continuació del poble i està pensat per a satisfer les necessitats dels veïns on a part d’obrir carrers nous ja es marquen els solars de la mida d’una casa i en alguns carrers és el propi Canet qui edifica cases iguals i les ofereix un cop acabades.
Aquest últim sistema de creixement s’assemblaria més al de Gracia, seria un creixement intensiu per contra del extensiu que es que va caracteritzar a Sarrià.
En els plànols d’urbanització de Gracia veiem que el propietari que parcel·la una finca ja diu quantes cases s’hi faran. Cases de mides standard dedicades als obrers de les indústries instal·lades a prop. Resulta doncs que Gracia que comença mes tard la urbanització creix molt mes ràpidament que no pas Sarria .