Descripció de
Sarrià l’any 1791.
El
poble de Sarrià situat al peu de la muntanya de Collserola,
no molt lluny de la de San Pere Màrtir, i distant un quart d’hora
del Convent de Pedralbes, es prou fornit de cases , en part disperses i la
majoria unides a
Havent-hi al mig del carrer una plaça regular a prop del cementiri i a les parets laterals de l’església, que fa uns sis anys que va començar la nau principal i les parets de l’altar major de molta mes alçada que les existents, obrat tot aquell tros d’església, falta ara de la meitat ren avall que vindrà a ser al davant de la plaça, quan sigui tota acabada.
I l’any 1789 es va col·locar el 12 de setembre a Nostre Senyor( perquè sia alabat), en lo sagrari nou dintre d’aquella meitat d’església amb tota pompa i majestat, havent-se fet lluïdíssima processó amb tota la concurrència dels parroquians i assistència del clero comprès el Sr. Rector i el Sr. Vicari; amb lluminàries en les dos nits, amb gran concurs del poble i escollida musica per a les funcions de culte diví en aquella església.
Al mig casi de la plaça hi ha una font de forma ochavada, tota de pedra i rematada amb una com a mitja taronja amb l’estàtua de bulto, de pedra, de Sant Vicens, diàcon i màrtir, patró el poble de Sarrià.
Dista Sarrià de la ciutat de Barcelona una hora curta i eixint del carrer que munta cap a la muntanya hi ha una camí ample amb xipressos que va a l’església i Convent dels Pares caputxins de Santa Eulàlia, y per cosa digne de ser vista, dins de sont recinto hi ha el Desert, abundantíssim d’arboledes, regalalt d’aigua, el qual forma varis caminals encanyissats amb fulles i graderies tosques amb moltes capelletes als costats y enfront, alusives al despreci del món, per ses penitents figures, que s’encontren en aquells nínxols colorides que queden tals figures de sants i santes penitents, totes estes i demes figures de fang treballades per un caputxí.
Sos corresponents nínxols amb curiosos enrocats de pedra tosca i cagaferro, de que estan treballades les parets de dintre del desert, en fi tot molt adeqüat a aquella amena soledat.
Els camins amés de quedar nets, els acaben d’enbellir les arcades que els circunden, vestides de fulles, i molts d’ells, per la gran espesura de les rames i fulles d’arbre son impenetrables als raigos del sol; també el cant dels ocells fa plausible aquella soledat.
Davant del cor, darrera de l’altar major on es congreguen els religiosos amb els novicis hi ha un petit jardinet amb figures de bulto, fets amb fang pintat de sants del desert, dins de nínxols de fulles; un safareig bastant fondo amb alguns peixos i testos de moltes equisites flors en dit jardinet.
L’església es petita amb el seu atri al davant, casa que fou de la gloriosa verge i màrtir patrona de Barcelona Santa Eulàlia, filla de Sarrià.
Tornat a l’explicació del poble de Sarrià, en lo carrer major únic, pues que los demes son travessies, es veuen no poques cases noves al gust modern, pintades algunes d’elles al fresco i altres blanques a imitació de la pedra picada; tals com la d’en Igual, fabricant d’indianes que son dos cases de recreo iguals una al costat de l’altre, anant-se dret als caputxins, pintades les parets de color rosa, i primoroses les balustrades de les galeries i altres cases de recreo al gust de aquestes dos d’en Igual.
Les
torres de senyors i de marxants, un poc apartades de les demés de
Sarrià, son les de Ribas, o de
No falta a Sarrià metge ni apotecari, per tot lo que convinga, sense les demés arts mecàniques.
El campanar a costat de l’església parroquial es llarg i estret, de hechura cuadrilonga, el qual remata amb cucurulla; y lo enrajolat envernissat de blanc i blau amb son panell a sobre mirat del paratge estret anant de Barcelona a Sarrià sembla un bitlla, lo tal campanar; dos campanes hi ha grosses i dos petites, tocant las hores i els quarts.
Els aires de Sarrià tenen gran anomenada, por lo que atrauen a molta gent a divertir-se, per la salubritat, i plantar-hi torres, fent-se pobres més de quatre menestrals i marxants de Barcelona amb la despotiqués que gasten la pecunia.
Sembla ja aquest poble un arrabal de Barcelona, per tant de militar, de senyories, marxants i menestrals, que passen allí els estius i primaveres, i moltíssim de un i altre sexe en la diada de Sant Miquel, 29 de setembre, i en sa tornaboda, que sent en Sarrià festa major, es una babilonia de persones de classe primera, media i ínfima pues que tothom vol anar a Sarrià a divertir-se, sent terra de diversió aquella, i fins hi ha música per lo terme de Sarrià, que es la de elamí fort, que es per lo millor terme de música per lo tant alegre.
Tot
lo pla de Sarrià, unides les Corts, se pot reputar un altre poble, per
les moltes torres de senyors i cases de pagesos, no molt distants unes de
altres sent les visibles o de més upa la de
Les altres torres veïnes a mig camí de Sarrià son la dels Capellans de Sant Sever, que es nova de pocs anys, amb la seva capella pública.
A
prop de
Des
de esta a l’altre costat, seguint un caminet, se deixa azia, en puesto un poc alt, un prta i fàbrica d’indianes, torre que era
d’un tal D. Vicente gallego, i més
avallet d’esta la casa d’un tal Casas de
A més de totes estas torres i cases de pagesos, h’hi ha moltes d’altres en tot aquell pla de Sarrià, sense les noves que s’hi fabriquen, per acabar d’hermosejar a tot aquell terreno.
Article publicat a “El Sarrianès”. Semanario independiente. 28.11.1896